Fa anys, els gossos eren vistos principalment com a animals de companyia, vigilància o treball. Avui la situació ha canviat radicalment. Dormen amb nosaltres, viatgen amb nosaltres, apareixen a les nostres fotografies familiars i, en molts casos, són considerats directament un fill més de la família.

A Espanya hi ha més de 7,5 milions de gossos, segons les dades recollides pel Ministeri de Drets Socials, i aquesta nova relació emocional explica també l’aparició de conceptes com els «fills de quatre potes». Però estimar molt un animal no sempre significa cuidar-lo millor. És aquí on els experts introdueixen un límit important: un gos no és una persona i necessita continuar comportant-se com un gos.

L’etòleg i professional del comportament caní Luis Felipe Guevara advertia, en declaracions a EFE amb motiu del Dia Mundial del Gos, que la humanització va molt més enllà de posar roba o complements a l’animal. El problema apareix quan el convertim en «un substitut emocional de les relacions humanes».

Per a moltes persones, emocionalment sí. Les dades de l’empresa Cheerz ho reflecteixen: un 45% dels propietaris considera la mascota «com un fill» i un altre 45% «com un membre més de la família», segons l’estudi L’ús de la fotografia entre els espanyols.

Guevara explica fins on pot arribar aquesta relació: «Moltes vegades, el gos acaba sent la parella que no tinc o els fills que encara no hem tingut».

L’animal es pot convertir així en una mena de «recipient emocional» destinat a cobrir mancances afectives humanes. Segons l’etòleg, això «distorsiona bastant la seva naturalesa».

El problema, per tant, no és estimar-lo, considerar-lo família o voler passar temps amb ell. El risc apareix quan projectem sobre el gos necessitats i comportaments humans i deixem d’atendre les necessitats pròpies de la seva espècie.

La legislació espanyola ha canviat precisament per reconèixer que els animals no són simples objectes. La Llei 17/2021, que va modificar el Codi Civil, estableix que els animals són éssers vius dotats de sensibilitat i obliga els responsables a garantir-ne el benestar respectant les característiques de cada espècie.

A més, la Llei 7/2023, de protecció dels drets i el benestar dels animals, obliga a mantenir els animals de companyia en unes condicions de vida dignes, garantir-ne el desenvolupament saludable i educar-los mitjançant mètodes que no els provoquin patiment, maltractament, ansietat o por. També exigeix que puguin desenvolupar les característiques pròpies de la seva espècie i raça.

Ara bé, la llei no diu que vestir un gos, anomenar-lo “fill” o tractar-lo amb molt d’afecte sigui automàticament maltractament. El problema jurídic apareix quan una conducta, per acció o omissió, provoca dolor, patiment, lesions o perjudica la salut física o psicològica de l’animal. Aquesta és precisament la definició de maltractament animal que recull la Llei 7/2023.

Segons Luis Felipe Guevara, la humanització pot desembocar en «altres formes de maltractament, com la sobrealimentació, el sedentarisme o l’hiperafecció».

Donar constantment menjar al gos perquè «ens fa pena», evitar que faci exercici perquè pensem que es cansarà o impedir-li relacionar-se normalment amb altres animals pot semblar una forma d’afecte, però pot acabar perjudicant la seva salut física i emocional.

La mateixa Llei 7/2023 estableix que els responsables han de garantir unes condicions adequades de vida, salut i benestar i acudir a professionals veterinaris, inclosos especialistes acreditats en comportament animal, quan la situació ho requereixi.

Vesteixes així a la teva mascota? / magnific

Un dels problemes que destaca Guevara és el hiperafecció, una situació que, segons l’expert, s’ha pogut veure afavorida pel teletreball.

Quan una persona passa pràcticament tot el dia al costat del seu gos i posteriorment comença a deixar-lo sol, l’animal pot tenir dificultats per gestionar aquesta separació. Segons Guevara, poden aparèixer comportaments com "bordar en excés, llepar-se les potes, esgarrapar les portes o gemegar».

El que inicialment semblava una relació extraordinàriament estreta pot convertir-se, per tant, en una dependència que afecta negativament el benestar de l’animal.

Una altra conseqüència de la sobre humanització dels gossos és pensar que educar-los equival a reprimir-los.

Guevara denuncia «l’absència de límits i educació» i explica que alguns propietaris interpreten l’ensinistrament com una manera d’intervenir injustament en la manera natural d’expressar-se de l’animal.

L’expert ho rebutja: «En realitat, passa tot el contrari».

Segons Guevara, un gos educat pot «gaudir de més llibertat, fer exercici i relacionar-se millor amb altres animals i persones». Educar-lo, sempre amb sistemes respectuosos i sense provocar por o patiment, pot facilitar que pugui sortir, socialitzar-se i moure’s amb més seguretat. Aquesta exigència de mètodes respectuosos també està recollida expressament en la legislació de benestar animal.

La tendència també s’ha multiplicat a les xarxes socials. Segons l’estudi de Cheerz, el 25% de les persones prefereix contingut d’animals a les xarxes i, dins d’aquest grup, el 61% publica fotografies de les seves mascotes, davant del 33% que publica imatges de la parella i el 21% que en comparteix de la família.

Qui Marín, directora del sud d’Europa de Cheerz, ho resumeix així: «Mentre que l’exposició de menors a les plataformes digitals genera un debat social creixent, les mascotes ocupen aquest espai emocional de manera completament natural: sense dilemes ètics, sense controvèrsia, sense restriccions».

Quan el nostre gos apareix a les xarxes socials / nensuria

Per a Guevara, les xarxes també «han contribuït a reforçar idees equivocades», com pensar que els gossos tenen un raonament humà perquè apareixen en vídeos en què sembla que «es comuniquen amb botons en màquines o encenen una televisió».

«La gent acaba creient que tindrà aquesta comunicació amb el gos i aquesta consciència profunda, però no és una cosa real»

La millor manera de demostrar afecte no és convertir-lo en una persona, sinó respectar-lo com l’animal que és. Això implica proporcionar-li alimentació adequada, exercici, descans, higiene, atenció veterinària, estimulació, educació, socialització i possibilitats d’expressar els comportaments propis de la seva espècie. La normativa estatal exigeix precisament una tinença responsable adaptada a les necessitats etològiques i fisiològiques de cada animal.

La paradoxa és clara: podem considerar el nostre gos un membre més de la família, però cuidar-lo com si fos literalment una persona pot acabar fent-li més mal que bé. Estimar-lo també significa entendre que necessita olorar, caminar, jugar, relacionar-se, descansar, tenir límits i comportar-se com el que és: un gos.