És fàcil que se’ns passi que d'entre les múltiples facetes d’Alessandro Baricco (Torí, 1958), indiscutible primera espasa de la narrativa italiana dels últims quaranta anys, hi és la de crític musical. De fet, no és una faceta més. Baricco va tenir formació en piano i música i els seus primers passos en l’àmbit de la crítica d’òpera i clàssica són anteriors als de novel·lista i assagista pels que ha estat més (re)conegut a nivell internacional. Per aquesta raó, no hauria de sorprendre –i més si es recorden títols com Novecento– aquesta Breu història herètica de la Música Clàssica, text en el qual combina les dues cares, la d’entès i la d’excel·lent comptador d’històries, com un cap esperar. O sigui, amb bona base i de forma àgil i original.

El llibre proporciona exactament allò que promet. No hi ha voluntat d’exhaustivitat ni de sumar-se als nombrosos (i bons) manuals a què cal recórrer per entendre etapes, corrents i compositors. Es tracta d’oferir una visió alternativa molt centrada en els mecanismes que han fet evolucionar la música clàssica europea (ell mateix adverteix que “mentrestant, en altres parts del món s’han esdevingut coses completament diferents”). És important això dels mecanismes. Baricco se centra en com les necessitats, ja fossin pràctiques –transmissió, anotació...– com les socials –religioses, relacions de poder...– van forçar certs descobriments i no d’altres en la nostra estimada Europa. Així entenem com l’home aconsegueix primer “caçar” sons per acabar “domesticant-los”, fixant uns determinats ordres matemàtics que conformen el nostre cànon. Aquest procés, que es narra a la manera d'una conquesta humana, com l’evolució de la mateixa espècie del paleolític al neolític –la música occidental entesa com una agricultura que es va estandarditzant i perfeccionant–, resulta fins i tot excitant a les seves mans.

El lector habitual de Baricco sabrà que les seves narracions brillen pel singular ús de metàfores i imatges evocadores, així com per la intensitat i ritme (fins i tot musicalitat) que hi injecta. Aquí, per descomptat, també s’hi reconeix aquest estil. Per això no existeixen el Renaixement, el Barroc, el Romanticisme o els nacionalismes, sinó períodes tan particulars com “l’edat del desordre”, el “Big Bang” o “la música moderna” (que no és aquí el que molts creuen que és). I per això prenen valor les seves comparacions no acadèmiques de certs conceptes, com quan defineix el temperament igual –el nostre sistema d’afinació de les notes– com “allò que els telèfons intel·ligents eren per al format MP3: el dispositiu principal, un gran anunci i el còmplice d’un gran èxit comercial”. Són símils que s’entenen a la primera, que dessacralitzen la clàssica –que bona falta li fa– i que aconsegueixen acostar el llibre tant a avesats com a principiants.

Malgrat aquesta evident vocació divulgativa, un no s’atreveix a sentenciar que Breu història... sigui una bona introducció a la clàssica per a tots aquells que mai no gosen acostar-s’hi, però sí que resulta una fantàstica opció per encomanar-se de la passió que imprimeix l’autor i així, potser, obrir la porta a ampliar el repertori de les llistes de les plataformes als Bach, Beethoven i companyia.

-----------------------------

Alessandro Baricco Breu història herètica de la música clàssica / Breu història herètica de la Música Clàssica Trad.: Maria Llopis/Xavier González Rovira, Ara Llibres/Feltrinelli, 160/163 pàgines, 19,90 euros

Licenciado en Periodismo y Humanidades, en La Vanguardia desde 2008. Actualmente es redactor del suplemento Cultura/s. Antes pasó por la sección de Última Hora.