Si a Girona i a tota la conca de l’Onyar hagués plogut com ho va fer el cap de setmana, amb l’escreix de dilluns, a Granollers, la nostra ciutat s’hauria inundat. Estem parlant de 340 litres per metre quadrat en poques hores. Però les característiques del temporal, aquest huracà mediterrani o aquesta tempesta convectiva, el van concentrar en altres zones amb pluges intensíssimes, torrencials.

En realitat des de les inundacions de 1970 i 1971 Girona, a part de l’episodi del Glòria, no s’ha inundat més. Fa més de mig segle que no veiem cotxes amb mig metre d’aigua a la plaça del Vi o a la plaça de la Independència, curiosos amb botes fins a la cintura submergits fins a mig cos als carrers, i intrèpids piragüistes navegant per les Ballesteries o l’Argenteria. Aquestes imatges que ens són tan comunes als que ja tenim una certa edat han desaparegut de l’imaginari de tots els gironins de menys de cinquanta-sis anys i només les poden veure en les col·leccions del CRDI o en les publicacions en paper o a les xarxes que ens recorden aquests episodis.

Diverses vegades ens hi hem acostat i hem vist l’Onyar baixar gras, ple, abraonant-se amb força a l’illa del Ter i la presa de la Manola, de color de terra, fent la clenxa a les parts baixes de les galeries de les cases del riu i enfilant-se per damunt dels col·lectors.

Però no ha passat res. Només una amenaça intuïda que no s’acaba de materialitzar malgrat tots els ES-Alert que hem rebut aquests dies. Ens trobem, em sembla, davant de fenòmens nous i de pluges de característiques diferents a les quals estàvem acostumats en el passat. En el passat Girona s’inundava per pluges persistents i insistents, també intenses, d’abast molt general. Ara ens expliquen que els fenòmens actuals són de concentració intermitent; plou molt, de cop, amb volums insospitats i a vegades sense ni avisar els radars meteorològics. Descarrega en zones determinades i la tempesta s’hi abraona de forma contumaç sense moure’s mentre que uns quilòmetres més amunt o més avall la pluja només és simbòlica. Abans plovia de manera més extensa abastant territoris amplis, generant moments de solidaritat hidràulica: si el Ter creixia i els pantans desembassaven l’Onyar embotia i el risc d’aiguat a Girona ciutat augmentava.

Recordo molt bé grans maltempsades, tempestes amb tot l’aparell. Amb alguns dels meus germans arraulits i atemorits darrere els vidres, mig amagats però alçant la vista encuriosits per veure la intensitat del xàfec i quedar enlluernats per la lluminositat instantània del llamp i la correlació de l’estrèpit del tro. Sistemàticament, les dones de casa, l’àvia (la baba) o la mare invocaven el santoral com si un conjur sagrat pogués alliberar-nos de tot mal: Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu. No cal dir que el refranyer popular va insistir immediatament que hi ha gent, o institucions, que només se’n recorden de Santa Bàrbara quan trona. La pluja podia allargar-se diversos dies i només quan s’albirava alguna clariana podíem respirar tranquils i pensar que ja havíem superat l’amenaça.

Ara, en canvi, el mar calent ha congriat de mar cap a terra aquests nous fenòmens que han inundat baixos i carrers, han arrossegat cases i cotxes en una geografia disseminada que ha anat afectant ciutats i territoris i estalviant els maldecaps a d’altres. La relació amb la temperatura del mar ens recorda, per si ens havia passat per alt, que venim d’un estiu duríssim amb onades de calor successives en un continu imparable de més de dos mesos amb molta gent confinada, si podien, en els espais refrigerats. La novetat és doncs l’encadenament d’episodis de gran severitat meteorològica, amb calorades tòrrides, tropicals, primer i després pluges i calamarsa que amenacen les ciutats i els sembrats. La fruita n’ha patit i la trencadissa de fulles ha esmaltat amb catifa verda els carrers. Ara sabem que una mala combinació de calor i pluja ens ha deixat sense fesols de Santa Pau.

Cal dir però que amb el règim de pluges extenses i continuades del passat o el règim de pluges sincopades d’ara hi ha punts en comú indefugibles. Una vegada i una altra les canyes i la vegetació fan tap en els pilars dels ponts i fent un efecte de presa desborden els rius. Hem après a obrir i netejar els escocells però encara no hem après a mantenir netes les lleres dels rius. Hem teoritzat sobre els valors regeneradors de la vegetació de ribera i hem deixat créixer sediments i obstacles que esdevenen una amenaça per a properes maltempsades.

L’any 1982 l’Ajuntament de Girona va publicar el llibre-catàleg d’una exposició al Museu d’Història, Girona, rius, ponts i aiguats, amb molta documentació, plànols i fotografies i textos de Ramon Alberch, Pere Freixas, Emili Massanas i Joan Miró. El llibre conté entre altra informació un «Assaig de cronologia» dels aiguats amb 123 episodis documentats des de l’any 1193 fins al 2 de setembre de 1971. Prop d’un mil·lenni d’aiguats ens contemplen.

Davant del canvi climàtic i l’experiència històrica queda clar que aquesta pausa de mig segle no és res al costat dels episodis coneguts i possibles. Torno al principi: amb 340 litres per metre quadrat en menys de 24 hores Girona s’hagués inundat i s’hauria afegit un nou episodi al llibre de 1982. La prevenció de l’amenaça de l’aigua ha de contemplar la novetat de les tempestes de caràcter nou i ha de considerar els efectes de l’aigua amb els rius desbordats que seguirien les mateixes pautes que ja ens són conegudes i que està a les nostres mans i de l’ACA d’evitar.

L’aigua finalment quan torna a mare esdevé extremadament beneficiosa i quan els camps s’assequin, saturats d’aigua després d’un assedegament de mesos, seran llaurats amb fervor pels pagesos i veurem els solcs remoguts per l’arada amb la promesa d’una nova fertilitat.

Subscriu-te per seguir llegint