L’accés a la maternitat i la paternitat ha canviat radicalment en els darrers anys. A Catalunya, l’edat mitjana per tenir el primer fill ja supera els 33 anys, segons l’Idescat, una realitat que sovint deriva en dificultats de fertilitat.

Més enllà del vessant mèdic, però, el procés també comporta un impacte emocional important. La incertesa, l’espera i la possibilitat que els resultats no siguin els esperats poden convertir el tractament en una cursa de fons.

Lidia Sibecas, psicopedagoga del centre FIV Obradors de Figueres, explica que quan una parella inicia un tractament i els resultats no arriben com s’esperava és habitual que aparegui una "muntanya russa d’emocions". "Comencen a sorgir frustració, ràbia, apatia, ansietat... i preguntes del tipus: ‘Per què a mi? Per què m’ha hagut de passar?’", assenyala.

La incertesa és un dels factors que més pesa. "Sempre genera molta inseguretat, i això provoca por i tota una allau emocional que és important gestionar bé", afirma. Comparar el propi procés amb el d’altres persones també pot generar inseguretat i culpabilitat. "És important detectar aquestes emocions i aprendre a conviure-hi d’una manera tranquil·la i normalitzada", afegeix.

Els dos membres de la parella no sempre viuen el procés igual. Segons Sibecas, la dona acostuma a assumir també una càrrega física vinculada a la medicació i els canvis hormonals. "Tot això incrementa i va lligat a la part emocional", explica. Això pot comportar més estrès, frustració o culpabilitat, especialment quan cal modificar el tractament i valorar opcions com una ovodonació.

En canvi, segons la seva experiència, els homes acostumen a adoptar un paper de suport i a viure el procés "d’una manera més continguda, més silenciosa i racional", tot i que insisteix que "cada parella és un món".

Quan un intent no té el resultat esperat, l’acompanyament emocional busca ajudar la persona a entendre què està sentint i diferenciar allò que pot controlar d’allò que queda fora del seu abast. "Si vaig entenent i assimilant pas a pas tot allò que realment puc controlar, tindré la sensació que visc el procés des d’un vessant més serè", explica. Per a Sibecas, la informació és clau, però també "normalitzar i validar les emocions".

La comunicació dins la parella també és important. Acostuma a ser la dona qui fa més ús de l’espai d’acompanyament emocional, tot i que està obert a tots dos membres. Sovint és el mateix equip mèdic qui detecta que una pacient pot necessitar un suport més específic.

A la pressió del tractament s’hi afegeix la de l’entorn social i familiar. Un embaràs d’una companya de feina, una amiga o un familiar pot provocar sentiments contradictoris. "És inevitable pensar en quan arribarà el teu moment, però això no vol dir que a tu no t’arribi", afirma Sibecas. Buscar casos similars al propi també pot generar pors: "Es van imaginant situacions que no tenen per què passar. Això és una arma de doble fil".

Una de les idees que es treballen és evitar que allò que no es pot controlar acabi dominant tot el procés. "Quan la sensació és negativa i el camí és llarg, a vegades la por no deixa veure que estem arribant a la llum al final del túnel", apunta. "Tot allò que no sigui controlable no pot ser que controli el pacient".

El treball psicològic passa per no minimitzar el que sent la persona i donar-li eines per conviure amb aquestes emocions. "Sobretot cal treballar amb la incertesa i no deixar-se portar per l’anticipació a escenaris que no tenen per què passar", afirma.

A FIV Obradors, l’acompanyament emocional està coordinat amb l’equip mèdic i d’atenció al pacient. Quan una parella arriba al centre se li ofereix la possibilitat de recórrer a aquest suport en qualsevol moment del tractament i sense cap cost addicional.

Entre les eines que es treballen hi ha la identificació de les emocions. "No podem minimitzar cap sentiment ni cap emoció perquè per aquella persona pot ser desbordant. Cal ajudar-la a identificar què sent, posar nom a les emocions i trobar solucions", explica Sibecas. Una de les preguntes bàsiques és "com em sento?" i "com em vull sentir?", amb l’objectiu d’evitar que els pensaments acabin dirigint tot el procés.

També es treballa la gestió dels pensaments intrusius. "A vegades ens deixem portar per una marea emocional que hem d’anar treballant", afirma. La finalitat és que els pacients recuperin la sensació de control sobre el seu benestar.

Per a les parelles que comencen un tractament, Sibecas remarca la importància de disposar d’informació clara des del primer moment. Conèixer els passos i saber què esperar en cada fase ajuda a reduir la incertesa. "Tenir tota la informació clau i saber què anirà passant a cada pas dona tranquil·litat", assegura.

Aquesta informació es complementa amb l’acompanyament quan apareixen moments de bloqueig o desbordament. "Sempre hi ha aquest punt de trobar-nos i treballar de manera conjunta per detectar, comunicar, normalitzar i validar les necessitats i les emocions de la parella", conclou Sibecas.