Emmanuel Macron tanca el seu segon, i últim, mandat tal com va començar: amb revoltes als carrers de França. El president més jove de la història francesa va arribar al palau de l’Elisi el 2017 amb la promesa de transformar el país, i va generar grans expectatives. No obstant, amb el pas del temps, l’esperança va donar pas a la desil·lusió.

Un any després d’arribar, els Armilles Grogues van posar a prova el seu projecte polític i van convertir els carrers del país, especialment a la capital, en un escenari propi d’una guerra civil. Una lluita que va durar mesos, en què cada dissabte milers de policies s’enfrontaven als manifestants que protestaven contra l’augment en el preu dels combustibles, la injustícia fiscal i la pèrdua de poder adquisitiu. Ara, a mesos del final del seu segon mandat i a punt d’abandonar l’Elisi, les imatges de nous disturbis tornen a recordar aquells començaments: barricades, descontentament, frustració, caos, violència…

Aquest dissabte 17 d’octubre amb motiu de l’aniversari dels Armilles Grogues, el moviment es va sumar a les manifestacions dels joves estudiants, que lluiten des de fa setmanes contra la precarietat en el sector de l’educació pública. Dues generacions cremades per Macron i amb alguna cosa més en comú que la diferència d’edat. La reivindicació és la mateixa: el sentiment d’abandonament per part de l’Estat francès. I la pregunta que va sorgir l’octubre del 2018 també es torna a repetir: com respondre a un malestar social que, lluny de desaparèixer, ha mutat cap a unes protestes cada vegada més violentes.

El mandatari deixa un llegat polític travessat pel descontentament social, i uns índexs rècord d’impopularitat. Deu anys, en què el polític de centredreta ha aconseguit que la ira de tot un país s’uneixi contra unes polítiques marcades per retallades impopulars i una qüestionada reforma de les pensions.

«És una síntesi del moment que vivim, una expressió de la desesperació. […] Tot i que són generacions diferents les que s’estan trobant, crec que, sens dubte, avui hi ha una convergència de totes aquestes coses, en què també els sindicats tornaran a jugar un paper, com ho van fer durant el moviment contra la reforma de les pensions. El que hem pogut veure en aquests 10 anys és que, de manera aïllada, tots els sectors socials s’han mobilitzat en algun moment. Potser el que pot començar a passar ara és que tota la gent que es va mobilitzar en algun moment durant els últims 10 anys digui: «Bé, posem-nos d’acord i sortim ara tots, perquè, en efecte, hi ha coses que ens uneixen», sentencia el politòleg resident a París Fernando Vega Lugo.

Aquestes protestes també deixen altres imatges menys agradables de caos i violència urbana, que han generat una nova indignació entre bona part de la societat francesa, entre els que es neguen a acceptar que les protestes vagin lligades a pillatges i violència contra comerços. «Hi ha, en efecte, certes formes de mobilització que no tenen res a veure només amb la política, ho veiem també amb el futbol i una altra sèrie de coses de la societat francesa que a vegades costa d’entendre quan vens de fora. En aquest cas, hi ha una desproporció. Les dades demostren la violència exercida pels joves, sobretot menors d’edat, que normalment ataquen béns privats i públics, com comerços o estacions d’autobús, però a vegades també és conseqüència de la violència policial exercida», opina Vega Lugo.

La violència dels casseurs, una mena d’esvalotadors professionals, s’ha convertit en un dels principals mals de cap per a les autoritats. Per això, el Govern de Macron prepara una llei contra aquest tipus de joves que es presentarà davant l’Assemblea Nacional el pròxim 27 d’octubre. Aquesta nova normativa preveu augmentar les penes als menors violents, però també fer responsables els pares dels delictes dels seus fills.

Davant la gravetat dels fets ocorreguts dissabte i repetits aquest diumenge, Emmanuel Macron es va adreçar a la nació per condemnar els fets: «Res no ho justifica, res no ho explica, res no ho excusa», va afirmar. El president va denunciar les accions «procedents de grupuscles d’ultraesquerra, als quals es van sumar nombrosos delinqüents», a qui acusa d’haver incurrit en una «violència desenfrenada».

«Els que han destruït han de pagar. Els que han saquejat han de restituir», va declarar Macron, que va prometre conseqüències judicials per les infraccions comeses durant els actes de violència. «Els que han intentat enderrocar la República hauran de respondre per això», va sentenciar. No obstant, el cap d’Estat va instar a distingir entre els autors de les destrosss i els manifestants que van acudir a expressar les seves reivindicacions. «No hem de confondre mai aquests últims amb els que han destruït, trencat i saquejat», va reconèixer que les preocupacions sobre el cost de la vida i l’augment dels preus dels combustibles eren legítimes.

El caos viscut la nit de dissabte va deixar milers de comerços saquejats, més de 600 policies i bombers ferits i 2.000 detinguts. Alguns edificis públics, com els ajuntaments de Marsella i Lió, van ser saquejats. El de Limoges s’endugué la pitjor part: els manifestants més radicals li van calar foc i van reduir a cendres un edifici de valor històric.

Davant una situació que va trigar hores a estar sota control, l’alcalde de Limoges va anunciar diumenge que dimitirà les pròximes 48 hores si el primer ministre, Sébastien Lecornu, no es compromet que l’Estat assumeixi íntegrament la reconstrucció de l’edifici consistorial. Una petició que neix també de la frustració dels regidors, que denuncien sentir-se des de fa temps «sols» i sense mitjans per abordar la creixent violència juvenil.

No és l’únic. L’alcalde de Marsella també va apujar el to contra el Govern de Macron i va demanar un informe exhaustiu sobre l’estratègia de seguretat que es va portar a terme dissabte, a més d’una reunió amb el ministre de l’Interior, Laurent Nuñez.

Notícies relacionades

Les protestes del 17 d’octubre deixen una imatge incòmoda per al Govern francès: la ira que el 2018 va prendre els carrers de la mà dels Armilles Grogues conviu ara amb el descontentament d’una joventut que denuncia la precarietat i la falta de futur, i la preocupació dels alcaldes fins ara prudents en les seves anàlisis sobre aquestes situacions. Gairebé 10 anys després de l’arribada de Macron, lluny d’avançar, el país sembla viure en un mar de descontentament i malestar persistent.

Via: El Periódico