«La Segona és molt llarga», diuen els que en saben quan es parla de punts o distàncies respecte a l’ascens directe o el play-off. No els manca raó perquè són quatre jornades més que no pas a Primera (42 per 38) i més encara si tenim en compte que al juny arriba la fase d’ascens amb quatre partits més. Aquest nombre tan alt de partits, barrejat amb pics de forma i els alts i baixos que tenen tots els equips converteix la categoria de plata en una autèntica cursa de fons i de resistència. Per tant, després de deu jornades, gairebé un quart de Lliga, encara és aviat per encendre alarmes o amoïnar-se gaire. La història així ho corrobora. I els exemples no cal anar-los a buscar gaire lluny.

La temporada passada després de les primeres deu jornades, el Màlaga era dinovè, en zona de descens, amb onze punts i va acabar la Lliga quart, amb setanta-tres i pujant a través del play-off. Això sí, pel mig va canviar d’entrenador, Funes per Pellicer. L’altre exemple per tenir paciència i no desesperar-se massa aviat el tenim a Montilivi. Sí, el Girona de Míchel 21-22 que va pujar a Primera en el play-off contra el Tenerife, era vintè a la desena jornada. Sí, sí, vintè amb vuit punts només per damunt de l’Amorebieta (7) i l’Alcorcón (6). Bascos i madrilenys van baixar a Primera RFEF mentre que els gironins van reaccionar i van classificar-se pel play-off amb 68 punts en l’última jornada gràcies a un empat a Burgos (0-0).

Amb Míchel, en descens

Evidentment, hi ha clubs que es posen nerviosos i perden la paciència amb deu, vuit o catorze jornades. A alguns els surt bé, per exemple el Màlaga de l’any passat, però normalment, gaires canvis solen ser senyal d’inestabilitat. Ara fa cinc anys a Montilivi, els resultats no arribaven i uns quants qüestionaven la continuïtat de Míchel. Fins i tot ell mateix. Tant és així, que després de perdre contra l’Osca (1-3) estava convençut que seria destituït quan el director esportiu, Quique Cárcel, el va cridar al despatx. No només no ho va ser sinó que en va sortir amb una proposta de renovació. I tot amb l’equip vintè a nou punts del play-off. La història tothom sap com va continuar.

No és tan fàcil

Enguany, el Girona és cinquè amb divuit punts. Si bé durant l’any de Míchel l’objectiu també era tornar a Primera, la diferència és que ara els gironins tenen el límit salarial més alt i són un dels grans candidats a l’ascens directe. I és clar, això fa pujar l’exigència. A partir d’aquí, tornem a fer memòria. Analitzem quants dels equips que eren primer o segon les darreres cinc temporades van acabar pujant directament? Tres: el Racing l’any passat, el Las Palmas la 22-23 i l’Almeria la 21-22. Dels altres set, cinc van fer el play-off i dos (Tenerife 23-24 i Sporting 21-22) es van quedar sense opcions d’ascens per cap via. Aprofundim-hi una mica més. Dels cinc que van fer el play-off, només l’Espanyol 23-24 i l’Alabès 22-23 van acabar aconseguint pujar.

Tot plegat dibuixa un camí ben enrevessat i emocionant alhora, ple de paranys per esquivar i que deixa una conclusió ben clara i simple. La que diuen els especialistes: la Segona és eterna. Això sí, com en les curses de Fórmula 1, val més estar ben col·locat per estar preparat quan arribin els darrers revolts. I els mateixos entesos recorden que «ningú puja per Nadal» i que sempre tot es decideix «en les darreres deu jornades». A partir d’aquí, evidentment que s’ha d’esperar més d’aquest Girona. Sobretot pel que fa a resultats. Millorar el joc? També, però la prioritat i únic objectiu d’aquesta temporada és pujar.

Subscriu-te per seguir llegint