Iyana Martín ha firmat per dues temporades amb l'Spar Girona després d'haver renunciat aquest estiu a fer el salt a la WNBA (Portland la va triar al número 7 del Draft).

Bronze amb Espanya al Mundial i debut d’impacte amb l’Spar Girona tot i haver perdut la Lliga Catalana. Com es paeix tot això?

Ja he tingut temps de pair el que ha passat en el Mundial, el Girona em va deixar anar a casa per poder estar uns dies a casa amb la família, cosa que agraeixo moltíssim, per anar-ho digerint tot, que han estat molts estímuls en pocs dies. Ara només penso que vull jugar l’Eurolliga, i que ens ho jugarem tot dimecres. Per tant, ara ja només penso en tot el que pugui fer per a arribar bé al partit contra l’Emlak Konut.

Porta tatuada al braç dret la paraula «gratitud». Per què?

Aquest tatuatge me’l vaig er fa temps, quan era aquí a Catalunya al Segle XXI. Crec que cal ser agraïts amb el que tenim, amb les oportunitats que tenim, amb la gent que tenim al costat en la nostra vida, amb les experiències que vivim, i simplement em vaig tatuar la paraula per si en algun moment, que no crec, se m’oblida la «gratitud», poder mirar-la i recordar-me’n.

Iyana Marín, a Fontajau / Marc Martí Font

Què li provoca llegir, amb 20 anys, titulars on la qualifiquen d’estrella? Orgull, pressió o una mica de vertigen?

La veritat és que intento llegir el menys possible les coses que es diuen sobre mi, sí que és veritat que a vegades t’arriben coses o algú te les envia, al final això està allà. Òbviament sento agraïment, però per a mi, el que és realment important, és el que em diuen els meus pares, els meus amics, el meu entrenador, la meva gent propera. Tinc la sort de tenir un cercle proper que em manté molt tocant de peus a terra, amb la qual cosa, dins d’aquesta bombolla no m’afecta tant. Sí que he tingut moments de dir, «buff!», de sentir una mica de pressió, de pensar que s’espera molt de mi, oi?, però com li deia, el que, entre cometes, només m’importa, és el que em diu la gent del meu entorn.

Encara que no llegeixi res, l’impacte que està generant el nota?

Sí, esclar que el noto l’impacte que hi ha hagut, sobretot després del Mundial. Jo ho miro de fer servir, tot això, per transmetre un bon missatge per a tota la gent que m’escolta. Però insisteixo, miro de mantenir-me’n una mica al marge, i li va bé al meu cap, no estar constantment pensant i escoltant totes aquestes coses.

«No soc una estrella de res; tinc 20 anys, jugo a bàsquet i se m’ha donat bé fins ara»

Iyana Martín

— Base de l'Spar Girona

Se sent una estrella? L’impacta que la gent la vegi així?

No soc una estrella de res, jo tinc 20 anys, jugo al bàsquet, i això també és una bombolla. Hi ha més vida després d’això, simplement se m’ha donat bé fins ara això del bàsquet, he jugat bé alguns partits, i ja. Vull dir que en l’esport va així, un dia estàs a baix, un dia estàs a dalt, i mai tan a dalt, o mai tan a baix, no? El que cal és centrar-se en el present i anar marcant-te objectius una mica a curt termini per a anar superant-te. Per a això el dia a dia és el més important.

Marxar de casa, d’Oviedo, molt jove, per anar-se’n a Barcelona al Segle XXI l’ha ajudat a madurar i a assumir responsabilitats?

Sí, segur. Va ser la decisió més dura que he pres, de la que menys me’n penedeixo de tota la meva vida. Marxar de casa amb 14 anys, evidentment, és un shock per a la teva família i per a tu, perquè no estàs preparada, però et fa madurar moltíssim, et fa entendre de què va la mida més adulta, de què representa ser professional, i allà prens la decisió de si ho vols ser o no. És com una presentació del que serà la teva vida si esculls aquest camí i la veritat és que va ser molt xulo anar-hi.

La nova base de l'Spar Girona, durant el Mundial / Filip Singer/Efe

Li he llegit que juga a bàsquet «sense por». Com s’ho fa per jugar «sense por»?

Quan surto a la pista penso a passar-m’ho bé, no penso en si m’equivocaré, en si cometré un error... simplement surto. Em diverteix molt jugar a bàsquet, crec que és de les coses que més em diverteixen en la meva vida, i no puc pensar en d’altres coses que no siguin passar-m’ho bé, òbviament dins d’uns paràmetres de concentració, d’uns punts que em demanen dins l’equip. Mai no deixo de ser jo i això també m’ho han permès els entrenadors que he tingut. També vinc a Girona per això, perquè sé que se’m deixarà ser jo mateixa, que al final és quan jo crec que rendeixo millor.

Ara que parla d’entrenadors, què li ha demanat Roberto Íñiguez?

Primer, que em vagi adaptant a poc a poc, que acabo d’arribar, que això no serà res més arribar i ja tot superhipermega estupend, eh? Em diu que vagi creant connexions amb les meves companyes, que ens anem coneixent entre totes, i que sigui també comunicativa amb ell, que ell m’ajudarà, i espero jo poder ajudar a l’equip. Ara el més important és que hi hagi connexió amb ell i amb les companyes.

Se’n podia haver anat als EUA o a algun altre club. Va triar venir a Girona, també, per Íñiguez?

Sí, per a mi era molt important seguir progressant i aprenent, perquè soc molt jove i penso que porto dos anys de professional. M’equivocaria molt si penso que ja està tot fet, que ja puc arribar a ves a saber on... volia estar amb una persona que entengués com soc i amb qui m’hi entengués. Roberto va contactar bastant amb mi, jo vaig contactar bastant amb ell, vam estar amb una bona comunicació, em va agradar molt la seva forma de pensar i el que em va dir, i no vaig dubtar en a prendre la decisió.

Laura Antoja, Noemí Jordana, Laia Palau, Núria Martínez... a Girona sempre hi ha hagut grans bases...

Sempre li he tingut molt de respecte al Girona, és un club que porta molts anys sent molt poderós, que sempre ha estat a dalt amb jugadores molt bones i i per a mi, òbviament, és un orgull poder formar d’aquest d’aquesta història . El club porta molts anys competint a molt alt nivell i evidentment formar part d’això a mi m’enorgulleix, per descomptat.

Cada vegada atrau més marxar als Estats Units a les jugadores joves, però vostè aquest estiu va decidir no fer el salt a la WNBA (Portland Fire la va escollir com a número 7 del Draft). Costa prendre una decisió com aquesta?

Sí que costa, per tot el boom mediàtic que hi havia al meu entorn. Hi ha una part de mi a qui li costa, o millor dit, no li costa, però dubta una mica per tot el que li diu la gent, però és que jo tenia tan clar que havia de prioritzar el meu cos i el meu cap... necessitava aquest estiu per a descansar i arribar bé al Mundial i és la millor decisió que podia prendre perquè vaig arribar al Mundial súper tranquil·la, súper descansada, amb el cap completament preparat per assumir reptes grans com era un campionat del món. Ja tindré temps per a anar a la WNBA, no? ara no era una prioritat per a mi.

El bàsquet femení necessita referents. Li agrada poder ser un mirall per a moltes nenes que s’estan iniciant en aquest esport?

Bé, jo tot el que pugui fer per ajudar a que les nenes se sentin projectades en el bàsquet estarà bé. Jo els vull projectar la diversió, el jugar sense por, ensenyar-los a gaudir, a somriure jugant. Que després em puguin escoltar fora de pista i vegin que continuo estudiant, faig logopèdia, que soc una persona normal, que prioritzo la meva família, els meus amics... per a mi això és important i jo intento ser el millor exemple possible dins de les meves coses que tinc, com tothom, perquè tots tenim coses a millorar i en fem de malament.

Juga de manera molt desacomplexada. A la vida, fora de la pista, també és així?

Tothom té els seus complexos i a mida que passen els anys, els vas millorant. Suposo que em vaig sentint segura de mi mateixa, i és gràcies a una família que m’ha fet sentir poderosa també fora de la pista per allò que soc. Això m’omple i ho intento mantenir.

Què li agrada fer quan no juga o s’entrena? Cuinar, llegir, escoltar música, veure pel·lícules...?

Ui, cuinar sí que no!, això se’m dona malament. Soc una persona molt sociable, m’agrada quedar amb els meus amics de tota la vida quan soc a casa, i quan surto fora, també m’agrada fer amics nous. M’agrada la música, n’escolto a totes hores, m’agrada molt viatjar i conèixer nous llocs. Per aquestes coses soc un cul inquiet, tot i que a vegades també està bé veure una bona pel·lícula.

Què n’espera d’aquest any a Girona (ha firmat per dos), a nivell particular i col·lectiu?

El primer, bàsic i més important, passar-m’ho bé. Penso que estic en un lloc xulo per aconseguir-ho i per fer gaudir l’afició. Estarà guai. En segon lloc, millorar. Millorar a nivell individual per a mi és important i seria l’òptim d’enguany i molt bo. I tercer, i el més pròxim, jugar l’Eurolliga. Aquest és l’objectiu principal per a mi i per al grup ara mateix i, a partir d’aquí, anirem veient.

L’Emlak Konut serà un rival complicat. Com preparen l’eliminatòria de dimecres a Fontajau?

Notícies relacionades

Van guanyar de molts a la pista del Panathinaikos. Vindran fortes, però nosaltres hem d’estar aquí aguantant els 40 minuts de partit i posar-los les coses difícils des de la defensa. A partir d’aquí, fluir una mica en atac i i anar veient a mesura que passi el partit.

Subscriu-te per seguir llegint