Si no fer res fos una assignatura, la tindria penjada des de primària. Sempre trobo alguna cosa que reclama la meva atenció, encara que sigui repassar el que tinc pendent mentre intento descansar. Quan algú em proposa que no faci res, em deixa descol·locat. Exactament, això com es fa?

Es parla molt de l’"scroll" infinit de les pantalles. Jo ja el practicava abans de tenir mòbil. Passo d’una idea a una preocupació, i d’aquí a una conversa de fa tres dies que ara, ves per on, sabria resoldre perfectament. El dit s’atura, però el cap continua passant pantalles.

Deixar la ment en blanc m’hauria de resultar fàcil, perquè em passa uns quants cops al dia. Entro en una habitació i no sé què hi anava a fer, o no sé on he deixat les ulleres. Però allà dins hi ha algú que dona instruccions, com un encarregat que ha perdut la llista de feines, però no para de donar ordres. M’he oblidat de l’encàrrec, però la urgència continua intacta. És un buit, sí, però un buit que crida.

Si algú s’hi identifica, li explico dues coses que m’han ajudat a calmar l’encarregat interior. La primera és el zazen, la meditació asseguda del zen, que per sort no demana fer-ho bé. Proposa seure tal com estem, amb el neguit i els pensaments que portem, i sense haver d’arribar enlloc. Fer-ho en grup ajuda, i no sempre per motius elevats. Un dia vaig confessar a un company veterà que admiro molt que, en part, m’estava quiet sense ni parpellejar per no quedar malament davant dels altres. Em va respondre "jo també".

La segona és el buit fèrtil, un concepte que la teràpia Gestalt va desenvolupar a partir de la "indiferència creativa" del filòsof Salomo Friedlaender. És una obertura que permet que del fons de l’experiència emergeixi alguna cosa que pren relleu. M’agrada imaginar-lo com un camp que es deixa reposar, on sembla que no hi passa res mentre la terra es prepara. Quan practico zazen, crec que m’hi acosto, perquè puc estar present sense decidir què ha d’aparèixer. És el buit contrari al de les ulleres, un buit que no crida.

Però el silenci dura poc. L’encarregat torna a cridar i em ve la mania d’organitzar-ho tot. Ja no el vull fer callar. Ara que he acabat l’article, m’asseuré al seu costat, a veure qui dels dos es cansa primer.

Notícies relacionades

Per aprofundir-hi, us recomano "Terapia Gestalt. La vía del vacío fértil", de Francisco Peñarrubia (Alianza Editorial).