La carta que acaben de publicar, el passat dia 22, els presidents de nou grans farmacèutiques europees planteja una preocupació legítima. Europa conserva una notable capacitat científica i industrial, però competeix amb els Estats Units i la Xina pels laboratoris, els assaigs clínics, el capital i el talent que determinaran els tractaments del futur. La resposta exigeix alguna cosa més que lamentar una pèrdua de protagonisme: cal distingir quins obstacles es poden corregir, quines inversions aporten resultats i qui paga les decisions.

Els signants demanen accelerar els assaigs clínics, protegir la propietat intel·lectual, modernitzar l’avaluació dels medicaments i augmentar els recursos destinats als tractaments innovadors. No són objectius idèntics. Reduir la burocràcia d’un assaig pot atreure recerca i anticipar la disponibilitat de noves teràpies. Pagar més per un medicament pot augmentar els ingressos del fabricant, però no garanteix que la seva pròxima inversió es faci a Europa, ni que el tractament addicional aporti més salut que els serveis que desplaça.

La preocupació pels assaigs té una base empírica sòlida, tot i que convé utilitzar indicadors comparables. Segons la documentació europea, la participació de l’Espai Econòmic Europeu en l’inici d’assaigs comercials va caure del 22% el 2013 al 12% el 2023. Aquesta evolució no significa que l’activitat clínica absoluta s’hagi reduït en la mateixa proporció, però sí que mostra que altres regions han crescut més de pressa. Europa necessita procediments previsibles, centres ben finançats, capacitat per utilitzar dades sanitàries amb garanties i una integració efectiva dels hospitals en xarxes internacionals de recerca.

També hi ha un problema d’accés. La comparació publicada per la indústria situa al voltant de 600 dies el temps mitjà fins a la disponibilitat pública de nous medicaments en els mercats europeus analitzats. Aquesta xifra no equival al temps que espera cada pacient ni demostra que tots els retards siguin atribuïbles a la negociació del preu. Les diferències entre països també responen a l’organització sanitària, els procediments d’avaluació, l’evidència disponible i les decisions de llançament de les mateixes companyies. Una agenda de competitivitat que ignori aquestes diferències corre el risc de confondre autoritzacions ràpides amb accés efectiu.

El nou context internacional afegeix dificultats. La política nord-americana de preus de nació més afavorida vincula els seus objectius de reducció de preus amb referències internacionals i, en determinats acords, amb compromisos empresarials d’inversió i fabricació. Alguns acords entre empreses i el Govern dels Estats Units preveuen el retorn als EUA d’una proporció no coneguda dels ingressos addicionals obtinguts per preus més elevats a Europa. Europa deixa així de ser només un conjunt de mercats nacionals: les decisions dels seus pagadors poden tenir efectes sobre els incentius i les negociacions en altres països. És una raó per coordinar informació i anticipar respostes, no per renunciar automàticament a l’autonomia de cada sistema sanitari.

Però la qüestió més difícil que planteja la carta és pressupostària. Afirma que els medicaments innovadors s’han de considerar una inversió estratègica. Ho poden ser: han millorat la supervivència i la qualitat de vida en moltes malalties. Però si els recursos no augmenten, això pot significar menys atenció primària, menys professionals d’infermeria, proves diagnòstiques ajornades o menys tractaments ja disponibles. L’economia de la salut anomena això cost d’oportunitat: el valor de la salut que deixem de produir quan financem una intervenció en lloc d’una altra.

El recent acord farmacèutic entre els Estats Units i el Regne Unit permet il·lustrar aquesta tensió. Els seus compromisos sobre preus i despesa pretenen afavorir l’accés i les relacions econòmiques, però alguns economistes britànics han estimat un possible cost sanitari important si la despesa addicional de l’NHS desplaça altres prestacions. Qualsevol acord que encareixi els medicaments s’ha d’acompanyar d’una estimació transparent dels seus beneficis clínics i de l’assistència que podria deixar de prestar-se.

Incentivar més recerca és diferent d’aconseguir que aquesta recerca respongui a necessitats no cobertes, produeixi beneficis clínics rellevants i es dugui a terme en territori europeu. Més protecció comercial, per si sola, no resol aquestes tres qüestions.

Europa disposa d’instruments diferents per a objectius diferents. Pot finançar recerca bàsica i translacional, accelerar els assaigs sense rebaixar les exigències científiques, afavorir l’entrada de biosimilars quan acaba l’exclusivitat i millorar la coordinació entre països en avaluació, negociació i compra. També pot dissenyar acords que vinculin condicions econòmiques favorables amb compromisos verificables de subministrament, generació d’evidència o accés dels pacients. Les inversions industrials que aportin beneficis públics aliens a l’assistència sanitària s’han d’identificar i finançar com a tals, en lloc de carregar-les implícitament a uns pressupostos sanitaris ja tensionats.

La carta dels nou presidents ha obert un debat necessari. La seva aportació pot ser més gran si es tradueix en una agenda que mesuri resultats, en lloc de sumar promeses d’inversió o despesa. Europa necessita innovar i atreure coneixement. També ha de decidir quines innovacions finança, en quines condicions i amb quins efectes sobre la salut del conjunt dels seus ciutadans. Competitivitat i eficiència sanitària no s’han d’enfrontar necessàriament; per avançar juntes, s’han d’avaluar per separat i fer explícits els seus costos i beneficis.

Jaume Puig-Junoy, professor UPF-BSM, director internacional màster Health on Economics and Pharmacoeconomics i vicepresident del comitè assessor per al Finançament de la Prestació Farmacèutica del Ministeri de Sanitat