Repeticions de sons o paraules, bloquejos en intentar parlar, silencis inesperats o dificultats per a començar una frase. Són algunes de les manifestacions més habituals de la tartamudesa, un trastorn de la fluïdesa de la parla que, malgrat ser conegut, continua envoltat de mites i falses creences. Aquest dijous, 22 d'octubre, celebra el seu Dia Mundial.

Segons les dades de la Fundació Espanyola de la tartamudesa, al voltant del 2% dels adults i el 5% dels nens tartamudegen, la qual cosa suposa aproximadament 800.000 persones a Espanya, d'acord amb les xifres difoses per l'entitat. Sol començar durant la infància, generalment entre els dos i els cinc anys, i és més freqüent en els nens que en les nenes, amb una proporció aproximada de quatre a un.

Encara que tradicionalment s'ha relacionat amb el nerviosisme, la timidesa o els problemes psicològics, el seu origen és neurobiològic.

Així ho explica Clara Gutiérrez, logopeda especialitzada en tartamudesa i membre del Col·legi Professional de Logopedes de la Comunitat de Madrid, qui recorda que les emocions que poden acompanyar a aquest trastorn no són la seva causa. "Històricament, s'ha relacionat aquest trastorn de la parla amb problemes psicològics, però la ciència ha demostrat que totes les respostes psicològiques que poden aparèixer, sentiments com la por o la vergonya, són conseqüències pròpies de la tartamudesa".

L'especialista insisteix que la tartamudesa no és una malaltia, sinó una dificultat en la fluïdesa de la comunicació. A més, és involuntària i pot manifestar-se de manera cíclica, amb períodes en els quals els símptomes són més evidents i altres en els quals a penes apareixen.

La detecció precoç és un dels aspectes més importants a l'hora d'abordar la tartamudesa infantil. Les primeres difluències, és a dir, les interrupcions o bloquejos que apareixen durant la parla, solen manifestar-se entre els dos i els sis anys.

No obstant això, aquesta etapa coincideix amb el mateix desenvolupament del llenguatge, per la qual cosa no sempre resulta senzill distingir entre les dificultats habituals d'un nen que està aprenent a expressar-se i els primers signes de quequesa.

Per aquest motiu, Gutiérrez recomana acudir a un professional de la logopèdia quan comencin a observar-se aquestes dificultats, independentment que inicialment puguin semblar pròpies del desenvolupament.

"Els logopedes tenim unes eines estandarditzades i amb un marc teòric basat en evidència científiques que ens permet distingir si són evolutives o si són difluències atípiques, que no són pròpies del desenvolupament", explica.

Aquesta valoració permet identificar les necessitats de cada nen i determinar si és necessari iniciar una intervenció per a evitar que les dificultats en la parla es consolidin.

Encara que les manifestacions més conegudes són les repeticions de síl·labes, les prolongacions de sons i els bloquejos en parlar, la tartamudesa també pot acompanyar-se de senyals físics.

La logopeda explica que alguns nens experimenten una sensació de pèrdua de control sobre la seva pròpia parla, que pot traduir-se en tensió facial, tremolors en els llavis o la mandíbula i un parpelleig més ràpid de l'habitual.

També és freqüent que apartin la mirada del seu interlocutor, especialment quan asseguin incomoditat o perceben que tenen dificultats per a expressar-se.

A vegades, aquestes experiències porten a desenvolupar comportaments secundaris, com substituir determinades paraules per unes altres que resulten més fàcils de pronunciar o recórrer de manera excessiva a les crosses.

A això poden sumar-se sentiments de vergonya, frustració o por de parlar en determinades situacions, la qual cosa pot acabar convertint-se en un cercle viciós.

Si bé encara no es coneixen per complet tots els mecanismes que intervenen en la seva aparició, l'evidència científica assenyala que la tartamudesa té un component genètic i neurobiològic.

Això significa que existeix una major predisposició a desenvolupar-la quan hi ha antecedents familiars.

No obstant això, tenir un familiar amb tartamudesa no implica necessàriament que un nen vagi a presentar les mateixes dificultats.

L'evolució de la tartamudesa varia d'una persona a una altra. En molts nens, les difluències disminueixen o desapareixen durant el desenvolupament, mentre que en uns altres poden persistir.

Segons les dades recollides en l'article original, al voltant del 80% dels nens que comencen a tartamudejar experimenten una remissió de les difluències.

La intervenció primerenca resulta especialment important per a acompanyar al menor i afavorir una comunicació més còmoda.

El tractament logopèdic pot realitzar-se de manera directa, treballant amb el nen, o indirecta, mitjançant l'orientació als seus pares i al seu entorn més pròxim.

"A través del joc s'ensenyen una sèrie d'estratègies que sabem que faciliten la fluïdesa i ajuden a aconseguir una comunicació més còmoda", assenyala Gutiérrez.

L'especialista explica que un percentatge elevat dels nens que reben atenció precoç experimenten una remissió de la tartamudesa infantil, encara que no és possible anticipar amb certesa quins casos seran persistents.

Per això, recomana mantenir un seguiment després del diagnòstic. "Sempre recomanem que, una vegada fet el diagnòstic, cal fer un acompanyament durant un període d'almenys un any per a confirmar la persistència o no".

L'objectiu de la intervenció no és únicament millorar la fluïdesa, sinó també permetre que la persona pugui comunicar-se lliurement, sense barreres ni temor a expressar-se. En aquest procés, la família exerceix un paper fonamental. Els professionals també orienten als pares sobre com actuar per a evitar que el nen se senti malament per la seva manera de parlar.

Un dels errors més habituals és pensar que una persona tartamudeja perquè està nerviosa.

No obstant això, el nerviosisme no és la causa de la tartamudesa. Encara que determinades situacions emocionals poden influir en la fluïdesa, els bloquejos i les repeticions no signifiquen necessàriament que la persona estigui angoixada.

La Fundació Espanyola de la tartamudesa recull una sèrie de recomanacions per a facilitar la comunicació i evitar situacions incòmodes:

• No demanar-li que parli més a poc a poc o que es tranquil·litzi. Comentaris com "no et posis nerviós" poden augmentar la tensió.
• No acabar les seves frases. Encara que es faci amb intenció d'ajudar, és important respectar el seu temps per a expressar-se.
• Mantenir el contacte visual. Cal comportar-se amb naturalitat, sense mostrar incomoditat ni desviar la mirada.
• Parlar amb un ritme tranquil. Convé mantenir una conversa pausada, però sense exagerar ni adoptar un to artificial.
• Parar esment al missatge i no a la manera de parlar. L'important és el que la persona vol comunicar.
• Evitar felicitar-la quan parla amb fluïdesa. Expressions com "avui has parlat molt bé" poden fer que se senti constantment avaluada.
• Tenir paciència durant les converses telefòniques. Els bloquejos poden generar silencis, per la qual cosa és important donar temps per a respondre.

En definitiva, la clau està a escoltar amb naturalitat, sense interrompre ni convertir la manera de parlar de l'altra persona en el centre de la conversa.

La tartamudesa tampoc determina la capacitat d'una persona per a comunicar-se ni suposa necessàriament una barrera per a desenvolupar una carrera professional.

"Una persona amb difluències pot ser un bon comunicador, ja que hi ha una falsa creença que una persona que tartamudeja no parla bé", subratlla Gutiérrez.

Al llarg de la història, nombroses figures conegudes han conviscut amb dificultats en la fluïdesa de la parla.

Un dels exemples és el cantant Marc Anthony, que ha parlat públicament de la tartamudesa que va experimentar durant la seva infància i de com va trobar en la música una forma d'expressió.

De fet, algunes persones que quequegen poden cantar amb major fluïdesa que quan mantenen una conversa, a causa de les diferències entre els processos implicats en el cant i la parla espontània. També hi ha altres casos: Marilyn Monroe, Bruce Willis o James Earl Jones, figures que van desenvolupar destacades trajectòries professionals malgrat haver experimentat dificultats en la parla.

Notícies relacionades

L'especialista recorda que el veritablement important no és parlar sense interrupcions, sinó poder expressar-se amb llibertat i sentir-se escoltat, sense por als bloquejos ni a la reacció dels altres.