Cada era té les seves expressions: artístiques, econòmiques, costumistes i també polítiques. I quan una era s’acaba, canvien les seves expressions llevat dels genis, la característica dels quals és perdurar.

No és el mateix Pedro Sánchez vist avui que el 2018, quan va assolir el poder. Per nefasta que se’n consideri la gestió –i jo no entro en si realment ho ha estat o no–, hi ha algunes idees que crec que són importants.

El 2018 encara no havíem conegut la sentència del procés, Catalunya estava incendiada i va haver d’incendiar-se encara més abans de millorar. La Covid era una paraula que ni sabíem que existia, del 15-M en feia només tres anys i Podem i Ciutadans estaven en el seu millor moment electoral.

El president Rajoy havia aturat el cop a Catalunya, i cal agrair-li –almenys jo l’hi agraeixo, i molt afectuosament– que no apliqués ni un gram més de la força estrictament necessària: i no per simpatia amb els independentistes, ni per pietat, sinó perquè la convivència s’havia tensionat fins a extrems que no convenia empitjorar.

Sánchez va indultar els condemnats, que van poder sortir de la presó, i va preparar la llei d’amnistia, que se suposa que en algun moment propiciarà el retorn de Puigdemont. El resultat no va ser el creixement de l’independentisme, sinó que Salvador Illa guanyés les eleccions. Per primera vegada, el PSC aconseguia ser el partit vencedor en vots i diputats. Només els que no saben de què parlen poden dubtar de la millora que aquesta victòria ha provocat a la vida pública catalana.

Sánchez irrita molt però Catalunya està pacificada, Ciutadans ja no existeix i Podem amb prou feines fa braçades, com els nàufrags just abans d’ofegar-se. Sumar ha tornat allà on va començar, és a dir, a una conversa de perruqueria. És cert que queda Vox, però Vox és la feina pendent de Feijóo. Com deia el meu estimat Àngel Colom, «el que hi ha a l’esquerra d’Esquerra és un problema de la Guàrdia Civil».

I parlant de l’esquerra de l’esquerra, i dels problemes de la Guàrdia Civil, el fet que Bildu estigui plenament incorporat al sistema democràtic i ETA hagi deposat les armes, és una altra victòria d’Espanya. Zapatero va ser injust dient que ell va acabar amb ETA, perquè amb ETA, cadascun a la seva manera, i amb les seves limitacions, hi han anat acabant tots els presidents des de l’almirall Luis Carrero Blanco. Però és cert que Zapatero era el president a l’instant final, i és cert també que la dreta espanyola ha demostrat una alarmant falta de patriotisme no celebrant dues victòries tan importants –contra ETA i contra l’independentisme– per haver-les rubricat presidents socialistes.

Sánchez ha encarnat una època propícia per a personatges com Sánchez. Trump a la seva manera és com Sánchez, en les formes, en la seva manera insòlita de fer política, i en el grau d’estupor -sí, estupor, fins i tot més estupor que odi- que crea als seus adversaris.

L’era que Sánchez ha representat en tota la seva esplendor sembla que ha arribat al final. Més l’era que el mateix Sánchez. És veritat que el partit popular és especialista en perdre eleccions que té guanyades, i que Alberto Núñez Feijóo és malastruc com ho fou el president Mas. Però hauria de cometre molts errors, i molt grossos, per perdre els gairebé 30 escons que té d’avantatge comptant la suma amb Vox. És gairebé inevitable el canvi de govern. Ja no som al 2018, tot i que cal dir en favor del president que la majoria d’assumptes que aleshores ens preocupaven, estan avui resolts o simplement no existeixen.

Quant a la corrupció, és més aviat sistèmica que socialista i no em semblen gaire diferents els escàndols que avui afecten Sánchez dels que van afectar Felipe González al final de la seva era, o al Partit Popular, o a Convergència i Unió. Podem exagerar tant com vulguem i no hi ha res que tant agradi a un espanyol com fer llenya de l’arbre caigut. Però ni Sánchez és el president més corrupte ni ho és el Partit Socialista. Quan Feijóo sigui president, penso que faria bé de no insistir en la persecució de la família Sánchez i fins i tot indultar la seva esposa o el seu germà si finalment són condemnats. Espanya necessita un acte fundacional de bona voluntat. La magnanimitat només se la poden permetre els que han guanyat. El rancor sempre cava dues tombes.

Per valorar l’obra d’un president cal deixar passar alguns anys i aquesta valoració l’han de poder fer preferiblement persones que no es van veure afectades per les decisions que ell va prendre. En aquest sentit, soc dels que penso que Espanya deu una biografia objectiva i desapassionada a Francisco Franco.

Veurem quin lloc reserva la Història a Sánchez. Veurem què ens sembla la seva obra -a nosaltres o als nostres nets- quan puguin veure la nostra era d’aquí a vint o trenta anys. Avui l’únic que veiem –o que ens sembla que veiem– és que el tren que ens porta s’ha aturat i no per manca de combustible sinó perquè el maquinista s’ha adonat que ja no hi ha més rails posats.

Subscriu-te per seguir llegint