El meu poble, Arbúcies, viu ajaçat agradablement al fons d’una vall pregona, per on serpentejava una riera d’aigua cristallina i abundosa, però ara diria que hi regalima platejat un rec per culpa de les plantes embotelladores que xuclen els corrents subterranis fluvials tot delmant les arrels dels arbres, externament castigats per tots el sols estiuencs ferotges.

El poble està envoltat de turons amb els pendents esgraonats, semblant a un amfiteatre romà atrotinat en mal estat, amb una graderia maldestre, feta per desmanyotats manobres: són les vinyes; en aquests vinyars madurava en silenci el raïm i en els presseguers escadussers, si hi havia sort, es podia collir algun préssec de vinya.

En aquests terrenys inclinats, ara, tallats amb cintes de carreteres asfaltades, ja no hi resta vinya, ni horts, ni cort de porcs, ni cledes pel bestiar, ni quadres de vaques, ni estables de xais, ni corrals de gallines, ni tancats amb gàbies de conills, ara tot són carrers, urbanitzacions, fins i tot, alguns tallers i petita indústria. En temps de l’olor sec de la verema i la premsada del vi, penetrava durant tres o quatre dies a l’interior de totes les cases; llevar-me el matí i flairar l’olor intensa de les pells del raïm, del munt de la brisa al carrer és la millor sensació olfactiva de la meva vida.

Els pares no en tenien, de presseguers a la vinya, sí de carn blanca i sucosa en els horts, en canvi, hi havia espesses oliveres en els pendents dels vinyars, i al mes de gener, amb el fred polar que acostuma a fer, em tocava abastar-les («tombar-les» que diuen els amics de Formentera) i em quedaven els dits balbs i esgarrinxats. Les salàvem i les guardàvem dins d’una gran gerra de terrissa, que suava per fora, sempre que anava a buscar-les per posar-les en un plat a la taula se’m recomanava que no les disgustés sota l’aixeta (el verb «disgustar» estava ben emprat i s’usava molt aplicat a comestibles, que amb l’aigua perden el gust natural).

Aquests últims estius de calors inaguantables i un amic pagès ha qualificat d’antinaturals, que significa que fins i tot la natura ja no té un comportament natural. Quines coses hem de veure més? Perquè fa un temps que no és normal, s’ha fet capriciós i no hi ha qui l’entengui, la seva afirmació tallant i contundent em remet a un dels aforismes més enigmàtics d’Heràclit: «La natura juga a l’amagatall amb nosaltres» o «estima ocultar-se». Al filòsof se’l representa en els quadres plorant davant el misteri del ser; es lamenta tristament de la seva incapacitat per entendre i preveure el món físic com l’humà.

Abans hi havia unes sentors inconfusibles, flaires de fruita madura, aromes de plantes crescudes a les torrenteres i en els marges molls de molts camins, olors de menta fresca i de roses esclatades en molts jardins, que variaven segons les estacions.

Cada estació ens portava colors i olors que la definien, la primavera, les flors; l’estiu, perfum de fruites; la tardor, de tonalitat dominant del codonyat, aromes de raïm, pomes, castanyes, moniatos; excepte l’hivern inodor; tanmateix, l’emanació del fum de les xemeneies i de carn a la brasa compensava les fragàncies naturals que ens regalaven les altres tres estacions.

Recordo bé la que es produïa en temps de la verema, quan moltes cases, després de premsar el raïm, deixaven amuntegada la brisa al carrer i una boirina olorosa de vi flotava per tot el poble.

Quan s’agafa la fulla palmada del raïm tens a la mà tota la tardor, el sec limbe rovellat, de color ocre dels arams, els nervis ben vistosos contenen retalls obscurs i granats, i arreu de la fulla esquitxos glaucs i verds.

La tardor em recorda el vers d’en Verlaine. Torno a recitar el poema de Paul Verlaine: «Les sanglots longs des violons de l’automne blessent mon coeur d’una languer monotone…» (Els llargs gemecs dels violins de la tardor fereixen el meu cor amb una lànguida monotonia).

Escoltaré també la cançó de Jacques Prévert Les fulles mortes, que tants han interpretat com ara Yves Montand, Dalila, Frank Sinatra, Barbra Streisand, Édith Piaf, Juliette Gréco, Nat King Cole, Plácido Domingo, etc. En el sepeli de Jorge Semprún, guionista, escriptor, ministre de Felipe González,« tots els assistents la van escoltar.

Els bolets no creixen en el bosc, com altres anys, per la manca de pluja i per culpa dels sols abrusadors. La setmana passada plogué, però no ho va fer bé, en lloc de ser un ruixat fi que va degotant parsimoniosament, que no té pressa, ho va deixar caure a bots i barrals. Els pagesos s’alegraren quan va caure el primer xàfec, acompanyat de banda sonora, però en comprovar que els núvols que buidaven no feien les coses bé, van enfadar-se. L’endemà tot sec, el riu de naturalesa torrencial, el Daró, boterut i fangós, era qui portava aigua al mar, que no la necessita per res, ja en té molta.

M’he declarat un boletaire a l’atur, a punt de protestar en una tenda de campanya a la plaça del Sol de Madrid.

Subscriu-te per seguir llegint