La primera comunió posa fi a l’etapa de les Escolàpies de Figueres, la següent, per no extraviar-me fora de la vinya del Senyor, s’ha d’encetar al col·legi La Salle, però a casa, en un gir de guió que ara no ve al cas, decideixen que continuï el meu procés de desalfabetització a l’Institut Ramon Muntaner, no puc recordar què hi vaig aprendre exactament, el que sí recordo és que ens entreteníem a jugar a terreny, un joc també conegut com el ganivet, marquem a terra un rectangle i el dividim en dues parts, es llença el ganivet al terreny del contrari, s’agafa l’orientació del tall per traçar una línia recta fins que topa amb dues vores, i s’esborra la línia amb que s’havia començat, guanya qui es menja el terreny del contrincant, hi ha autèntics especialistes que amb dues o tres tirades et deixaven sense propietat, no és un joc clandestí, ens podem oblidar de l’entrepà de truita, però mai del nostre ganivet, també ens entreté anar a una tàpia, que separa l’Institut de les Escoles Nacionals i tirar pedres als qui es troben a l’altre cantó que responen amb el mateix entusiasme, un dia de forta tramuntana una porteria com les de handbol es tomba i em rasca el crani, tres punts de sutura, per sort el travesser de la porteria no colpeja de ple un cap que comença entendre que la vida recorda una partida de parxís.

El meu tercer any a l’Institut RM dura poc, a casa decideixen que m’he d’incorporar a la vinya del senyor, no tornaré a trepitjar una aula amb presència femenina fins a la facultat, torno a casa el meu primer dia a La Salle amb un nus a l’estómac, un hermano – són hermanos, no frares, ens diuen – ens ha explicat la fi del món, em consola pensar que si el terrabastall de l’apocalipsi comença després de sopar, no caldrà que em mori, faré pinya amb els ressuscitats dels cementiris i plegats ascendirem al regne del cel. Una curiositat de La Salle és que ens donen el butlletí de notes cada dissabte al matí, entra l’hermano director, s’asseu a la tarima mentre l’hermano de la classe agafa els butlletins i fa passar a la pissarra primer els que treuen matrícules, a continuació els sobresalients, després els notables, segueixen els que aproven, i finalment els suspensos, els que han suspès algunes assignatures i els que no aixequen cap perquè ho han suspès tot, mentre els sociòlegs ens parlen de l’ascensor social, de gent que han superat el fatalisme de la seva condició socioeconòmica per posar-se al mateix nivell que els privilegiats, puc dir que en aquell curs l’ascensor de butlletí no existí, l’ordre en què ens posem drets a la pissarra es manté inalterable durant tot el curs, i els alumnes que el director es mira com si es preguntés de què en farem, aviat es buscaran la vida fora de la custòdia dels llibres. Punt i a part és ser víctima de la ira de dos professors – no eren hermanos–, no era un castanyot que se’ls escapava, un d’ells actuava amb fredor, els que no havien fet els deures estaven drets davant la pissarra i, un per un, després d’un breu interrogatori, els clavava una bufetada que s’escoltava al llarg del passadís, l’altre quan perdia els papers se li omplia la boca de saliva =i bufetejava el que trobava davant seu, transcorreguts uns anys, un dia, com a metge, em trobo aquest últim com a pacient després que patís un infart de miocardi, li dic que havia estat alumne seu, sense deixar-me acabar em demana perdó, el meu mal caràcter, em diu, li dic, que estigui tranquil, que a mi no em tocà, però ben mirat, de totes les bufetades que he rebut, les que menys m’han dolgut han estat les del professor furibund, altres, més sibil·lines, han estat classes magistrals sobre l’homo sapiens.

Subscriu-te per seguir llegint